Castell de Cocentaina

Bones a tothom i a totadon!

Ja feia temps que no vos contava batalletes i crec que ja toca renovar este diari d'aventures i coneixements col·lectius, no?

Com bé sabeu, quan més treballe és en el Nadal alcoià, així que després d'aquelles dates tan especials per a moltíssima gent, m'he vist obligat a fer una aturada temporal per a recuperar forces per tornar a l'atac i a la faena de mostrar-vos i fer-vos conéixer (més del que ho feu ja) el País.

Així doncs, vos contaré la meua última excursioneta que, potser, vos és d'interés.

Fa unes setmanes vaig anar a vore el Castell de Cocentaina que, entre naps i cols, entre Alcoi i la Lluna, encara no l'havia visitat. Veges tu!
Malgrat ser una part de Cocentaina, és un lloc molt bonic, tranquil i amb molta història, ja vos ho puc ben dir.

Doncs bé, vos explique:

Història: 

El famós Castell de Cocentaina (o Castellet, o Torreta, o Caixa de Mistos, entre altres noms i malnoms) és un antic bastió fortificat en forma de cub. Data del segle XIV i és d'art gòtic militar.

Durant el segle XIV, Cocentaina formava part de la demarcació Dellà Xúquer, que tenia la seu a Xàtiva i era una de les tres parts de la governació Deçà Xixona, del Regne de València.

El primer comte de Cocentaina fou l'almirall Roger de Llúria i, amb la seua mort, quedà en mans de la seua descendència dels Llúria.

A banda, el Comtat o la Baronia, constava també d'altres pobles del voltant com eren Fraga (que ara és un barri de Cocentaina), Alcosser, l'Alcúdia (que és pedania de Cocentaina), Muro, Benàmer, Ràfol Blanc (actual Alqueria d'Asnar), Benifit, Setla, Benifloret, Benimafuet, Gaianes, el Rahal i Penella.

Com es pot vore, durant esta època, Cocentaina era un lloc molt important i necessari al Regne de València, amb molta economia agrícola i un terreny que pagava la pena defensar costara el que costara. 

És en aquella mateixa època quan, per culpa del maltractament que rebien els musulmans per part dels cristians del Regne, els mudèjars que hi vivien es van rebel·lar contra els cristians i contra les seues lleis, liderats pel cabdill Al-Àzraq. En el temps que duraren aquelles tres revoltes (entre el 1247 i el 1276), el Castell fou incendiat i destruït.

D'allò només queda la torre gòtica principal, de planta quadrada, que té 13,60 metres de costat i 12,50 metres d'alçada des de la porta d'accés fins a dalt del tot. Esta torre, d'altra banda, està recolzada sobre un talús d'entre 2 i 4 metres d'alçada.

Interior:

Ja dins del castell, es poden vore dues plantes direfenciades que consten, cada una d'elles, de dues habitacions.

Només s'entra al castell, a mà dreta, hi ha una capelleta, i just al costat, la sala d'armes. Estes dues cambres, així com les parets que hi ha al pati central (ara cobert, des de dalt de tot, amb una vidriera transparent en forma piramidal), tenen obertures estretes, sageteres, i poca il·luminació. A la sala d'armes només hi ha un petit canó de mostra i, penjats a les parets, alguns quadres d'explicacions sobre les armes.

Tanmateix a la planta baixa, al pati, hi ha una reixeta al sòl, tancada amb cadenat, que seria l'antic aljub que hi hauria.

Just pujant les escales, hi ha les altres dues habitacions del pis superior, establertes de la mateixa manera que les de la planta baixa. A mà esquerra, només s'hi puja, hi ha la sala principal, el menjador; i just al costat, una cambra privada.
Pel que fa a la primera habitació esmentada, hi ha una gran taula amb alguns tamborets de fusta per poder seure-hi. A la paret que està orientada al Sud, hi ha una espècie de xemeneia o obertura que arriba al sostre i puja fins al terrat superior. Tant a este costat com al Nord; hi ha dos festejadors, que són finestres molt més amples que les de la planta baixa, des de les quals es veu la vall i la Serra de Mariola.
Quant a la segona habitació, la cambra privada, només té un festejador a la paret de l'Est, com les del menjador.

Dalt de tot, seguint l'escala, s'arriba al terrat. Ací encara es poden vore restes dels vestigis que donaven accés als matacans.

Accés:

Es pot pujar a peu o en cotxe per la carretera que duu a Sant Cristòfol, des de Cocentaina. Just quan s'arriba a este paratge hi ha una carretereta a mà esquerra, amb una senyalització que posa "Castell" i, evidentment, porta al Castell. Quan s'arriba dalt, hi ha un mirador on es poden aparcar els cotxes i, des d'allí, es puja a peu al Castell (que està a 5 minuts màxim) per una senda que voreja el turó.

Castell de Cocentaina, des del mirador on
s'aparquen els cotxes.

Vista del Castell des del turó per on
es puja a peu.

I ací teniu la meua foto, el dia de l'excursió,
a que estic guapot?

Les comarques centrals valencianes

Les "comarques centrals" són un conjunt de comarques composat per: l'Alcoià, el Comtat, la Marina Baixa, la Marina Alta, la Safor, la Vall d'Albaida, la Costera i la Canal de Navarrés. A este bloc em centraré, sobretot, en l'Alcoià i el Comtat, però en esta entrada atendré a totes per igual.

La història del conjunt s'inicia cap al segle XIII quan, el 1244 Jaume I prèn Albaida i al 1248 prèn Xàtiva. D'ençà, la zona comptava amb governacions però no fou fins llavors quan es creà el País de les Muntanyes o la Governació dellà Xúquer que comprenia des de Xàtiva fins a la linia Biar-Bussot. Als segles XIV i XV es conservà la Governació de Xàtiva, que va viure els moments més destacats de la seua història gràcies a la influència de la família Borja. Tal fou l'explendor que aquesta família va aconseguir "col·locar" dos papes valencians: Calixt III (1455-1458) que era de Canals (La Costera) i Alexandre VI (1492-1503) que era de Xàtiva (La Costera). 

A paritr del segle XVI, amb la decadència del Regne de València, s'inicia la decadència del que hui nomenem el País Valencià. Les comarques se situaren a la perifèria dels interessos dels monarques, i amb la integració de la Corona de Castella, el País Valencià es dividí provincialment.

Al 1822, amb el Trieni Liberal, es va crear la Província de Xàtiva, que acollia uns 160.000 habitants. Però la duració fou breu, i amb la restauració de l'absolutisme, el 1823, la divisió administrativa va desaparéixer. El projecte de divisió provincial de Javier de Burgos (1833) no inclouria la província, i no será fins al 1847 quan s'estableix la divisió que coneixem però caient l'Alcoià, el Comtat, i la Marina Alta i Baixa a la Província d'Alacant, i la Safor, la Costera, la Vall d'Albaida i el Canal de Navarrés a la Província de València. 

Tren Alcoi-Gandia fent una parada per carregar aigua al Barranc de l'Infern, prop de l'Orxa. http://www.hobbytren.es/imagenes/1109artferroag1.jpg

No sigué fins ben entrat el segle XIX, quan els liberals prengueren consciència de la importància que oferien les comarques centrals, i prova d'això va ser el desenvolupament de infraestructures com el tren Alcoi-Gandia, o el desenvolupament industrial del tèxtil, de les joguines i de la fusta al país.

CC TirisitiHistoriador Imatges de Google
MAPA DE LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES

Ara que ja vos he explicat breument la història de les comarques centrals, tot seguit vos deixe un documental en què ho diuen molt millor: L'illa de Xàtiva. Espere que vos agrade!

L'antiga estació d'Agres

En una ocasió, un estiu, vaig decidir de pujar (o almenys ho vaig intentar) al cim del Montcabrer. Vaig fer un part del viatje en tren des d'Alcoi fins a Agres. Així que, en esta entrada, vos parlaré sobre l'Estació d'Agres que va estar en funcionament des de l'abril del 1904. Només baixar del tren em va sorprendre el bon estat – prou relatiu – de l'antiga estació, ja que conserva l'edifici principal i les andanes. A més, es podia observar el color obscur de les pedres per on passaven les locomotores. Probablament, podia haver trobat part del traçat de les vies si haguera investigat més entre els matolls que predominen en tota l'àrea de l'estació. D'altra banda, vaig trobar, també, altres dos edificis: el taller i el magatzem. Aquestos últims estàn en runes, però es pot distinguir per la seva posició i la seva grandària per a que servien. A continuació vos presente un mapa en què es pot distingir perfectament l'antiga estació, la nova i per on anaven abans els trens.

www.google.es/maps Vista de pardal de l'estació d'agres. 

Com podeu vore a vista d'àguila, distingim diversos espais: en roig està assenyalat el que abans eren les andanes, si vos fixeu podeu vore encara le línies paral·leles de pedra que contenien les vies del tren. Com es pot observar en la següent foto, encara es conserven els empedrats de les vies.

CC By Uasf42 Agres 2011. Com podeu vore encara estan els murs sobre els quals circulaven els trens.  Al fons, s'aprecien els tallers de l'estació.

CC By Uasf42 Agres 2011. Detall del final dels murs plens de matolls. Com que Agres era una estació intermodal i de càrrega de mercaderies, tenia vies mortes i, per tant, tenia també murs de pedra a la fi d'aquestes vies. 

En segon lloc estan les intal·lacions auxiliars de l'estació. En blau, està el que abans eren els tallers que contenien tot l'utillatge necessari per a les reparacions o l'assistència als trens. En verd, podeu vore un edifici un poc més gran: és el magatzem. Cal pensar que Agres era un punt d'intercanvi (d'això, en parlaré en altra ocasió) i, per tant, alguns trens deixaven mercaderies i altres les arreplegàven. Com a tal, tenia una zona de càrrega amb vies mortes on els trens eren carregats de les mercaderies que havien de transportar. A continuació hi ha un mapa detallat del magatzem.

www.google.es/maps Com podeu vore, a sota hi ha l'edifici del magatzem indicat en verd. Les linies roges indiquen l'espai que ocupaven les vies. Com que les vies tenen a sota pedres per reduïr la vibració dels trens, després de desmantellar les vies, ha estat molt difícil recuperar la vegetació, per la gran quantitat de pedres que hi ha; per tant, cal pensar que el rectangle roig que s'indica i que està fet a partir del clar en què no hi ha vegetació, correspon a l'antiga andana de càrrega on els trens eren carregats.

En quart i últim lloc, s'hi observa (en groc) l'edifici central. Es l'antic edifici principal de l'estació d'Agres que actualment està gairebé fet miques, ja que només conserva les parets i algunes parts del sostre. A dintre, hi ha moltíssima matolls punxosos que em van impedir entrar per poder investigar-hi un poc més. Potser, si haguera pogut entrar-hi, podria haver-hi trobat bitllets de tren o altres objectes.
L'edifici està construït en pedra caliça i en la part frontal, que donava a les andanes, encara s'hi conserven les inscripcions de les destinacions de les línies. Cal recordar que aquesta línea cobria el trajecte entre Alcoi - Villena - Yecla. Ací teniu algunes fotos de l'edifici principal.

CC By Uasf42 Agres 2011. Façana Principal

CC By Uasf42 Agres 2011. Detall de la part superior de la porta principal que permitia l'accés a les andanes.

CC By Uasf42 Agres 2011. Detall de la façana on hi ha les línies que la empresa Caminos del Norte cobria des d'aquesta estació. Com podeu vore, l'estació tenia la possibilitat d'acollir trens des de Yecla fins Gandia i València.

CC By Uasf42 Agres 2011. Façana lateral. És evident el deteriorament de l'estació. Les  fractures a les parets són abundants i fan que l'edifici siga perillós d'accedir-hi.

CC By Uasf42 Agres 2011

CC By Uasf42 Agres 2011

CC By Uasf42 Agres 2011. Detall de l'interior de l'edifici principal. Es pot vore el mal estat de les escales que portaven al pis superior on vivia el cap de l'estació amb la família.

CC By Uasf42 Agres 2011. Detall del pis superior.

CC By Uasf42 Agres 2011

CC By Uasf42 Agres 2011. Detall del sostre. Algunes parts del sostre encara es conserven.

CC By Uasf42 Agres 2011.

CC By Uasf42 Agres 2011. Detall d'una pica que pertanyia als lavabos de l'estació. 

CC By Uasf42 Agres 2011

L'estació és un cojunt històric i arquitectònic encara en peu, però en mal estat. Trobe que és una peça clau de la història de la línia de tren entre Alcoi i Xàtiva. Així mateix, confie i espere que les possibles inversions que es facen en aquest àmbit permitisquen retornar aquest edifici a la vida, però amb un us renovat i diferent. 

El Clérigo

La primera excursió de què us parlaré és de fa ben poc. El lloc que ara exposaré està a la partida municipal d’El Clérigo, a Sant Benet Alt, Alcoi. 

Es tracta d’un antic mas o xalet d’alguna família, possiblement, de la burgesia alcoiana de finals del segle XIX i començaments del XX. Malgrat la informació que vos puc aportar de descripció del lloc i, un poc, del context en què segurament hi vivia gent, no sé el nom exacte d’aquest edifici ni sé si en té.

Per fora es veu un immoble de forma gairebé quadrangular, de tres altures diferenciades i una torre central que sobreïx del centre de la casa.

Els darrers anys ha estat exposada a diferents atacs tant interiors com exteriors: d’una banda, hi ha el cas, per desgràcia, típic de gent que es dedica a entrar a cases i/o fàbriques abandonades per robar coses que puguen ser-li d’utilitat, que puga vendre posteriorment o, simplement, trencar coses per trencar. I, d’altra banda, a El Clérigo s’han construït carreteres que, suposadament, serveixen per unir els polígons industrials i poder fer-ne de nous a eixa zona i, per fer això, han deixat tot d’enderrocs i brossa als voltants de l’habitatge, trencant, fins i tot, finestres per clavar-hi més brossa, així com el que podria haver sigut un corral i la bassa de la casa que ja és inexistent.

Les parets de la façana estaven pintades de blau, excepte la part de la torreta que està amb pedra als cantons i color ocre pels centres dels costats. La teulada està feta amb teula roja argilosa com gairebé totes les cases del nostre entorn i té forma de piràmide: cada costat cau cap al terra un poc inclinat i, la part de la torre, forma una piràmide que, si es mirara de planta, formaria, en conjunt,  una piràmide. Ha patit el robatori, com es podrà vore a les imatges, de les baranes del balcó i de les escales, algunes manises de paviment hidràulic utilitzat al primer pis i, fins i tot, les canonades de fora.

Com que es tracta d’un xalet d’una família aburgesada, té les inicials del propietari (possiblement) de la casa just dalt de la porta. A més a més, tot recte una vegada s’ha entrat a l’edifici hi ha un espai on es nota que han robat un taulellet on, segurament, hi havia la figura d’un sant o d’algun personatge o passatge bíblic, com és veu sovint a diferents cases i carrers d’Alcoi. 

També es nota el fet que, a finals del segle XIX, a les cases dels senyorets hi solia haver més d’una altura on, es classificaven segons a quina classe social pertanyia cada persona:  A la planta baixa vivien els criats, hi havia la quadra i/o el corral. A esta part, el paviment és més pobre, argilós, com la teulada; hi ha un petit forn, una despensa ben xicoteta, la cuina, una pica de marbre (que ha patit atacs violents i ja no queda gairebé res d’ella) i alguna habitació. En el pis següent ja hi havia la família, els amos i els senyorets de la casa i el terreny. Es nota que ja és un lloc on la gent té més prestigi social: hi ha el paviment hidràulic al sòl, les baixades de les parets estan cobertes de taulells de fusta, les portes són grans, també de fusta i elegants. És ací on, just enmig, hi ha la torre que no té res a dintre. Aquesta torre és una espècie d’habitació central que serveix per il·luminar la resta de les dependències: té quatre finestres dalt de tot i està pintat de blanc, el que fa que la llum entre amb més força pertot arreu.

Finalment, a la part superior es veu l’interior de la teulada: amb bigues grosses de fusta i amb unes finestres, no tan grans com a la primera planta, que il·luminen eixa part. Aquesta banda de la casa és bastant perillosa i no és aconsellable entrar-hi més enllà de les portes i la part de les escales.

Tot seguit voreu un recull d’imatges de la casa i el seu voltant, així es vorà millor reflectit el que vos he explicat just dalt:

Vista del mas amb els enderrocs de les obres al voltant

Vista del mas des de davant. Muntonades de fem al costat

Detall de les finestres. Es veu com han robat les canonades.

 

Balcó sense barana, de portes doblades,
i detall de les inicials a la porta.

Detall de les inicials de la porta: PS

Vista de la façana enllumenada

Detall del sostre de voltons, com a moltes
 cases antigues valencianes

Quadre d'un paisatge oriental. Molt curiós.

Armariet típic de cases antigues

Detall del banquet de la cuina: cremat

Petit forn

Vista dels enderrocs i de l'escala sense barana 

Exprimidor antic

Detall del forjat de la porta de la suposada quadra

Paviment de la primera planta

Nevera antiga

Armari empotrat d'una habitació
de la planta baixa

Ací hi havia el taulell d'algun sant, possiblement

Lloc on hi havia la pica de marbre

Porta de la quadra

Taulells de fusta dins la quadra

Orinal antic

Habitació amb llit i sofà

Sota l'escala

Sofà a una habitació

Detall d'on s'arrimaven els burros o cavalls

Torre central, des de dins

Porta del corral

Taulells de fusta a les baixeres de la paret. 1a planta

Paviment hidràulic. El que queda

Detall de la façana des del balcó

Cuina del 1r pis. Més cuidada i decorada

Despensa del 1r pis

Sala gran. 1r pis

Xemeneia

Porta tombada

Llit. 3a planta

Detalls interiors de la teulada. 3r pis

Escala

Teulada, vista des de dins

Façana vista des de darrere

Enderrocs a la quadra. Just ací a sota
hi hauria la bassa

Façana des del lateral esquerre